4/09/2026 •Per Marc Colls
De la mobilització davant del Camp Nou a la recuperació d’una reivindicació que semblava adormida: el moviment per unes seleccions catalanes torna a agafar força.
El Barça-Athletic Club del passat dijous 27 d’agost va ser molt més que un simple partit de futbol. El Camp Nou es va omplir, a part de samarretes del Barça, de simbologia catalana com feia temps que no ho feia. Una jornada esportiva es va acabar convertint en un dia reivindicatiu per a molts catalans i catalanes que estan farts de sentir-se menyspreats constantment pel simple fet de ser catalans i catalanes. Un dia que no passarà a la història pel que va passar al terreny de joc, sinó pel que va tenir lloc a la graderia i a fora del camp. Però un es preguntarà: i tot això, per què ara?
L’agressió policial a Elx
Per entendre el que es va viure dijous passat, ens hem de remuntar fins al 23 d’agost. Primera jornada de la Lliga espanyola. El FC Barcelona visita el camp de l’Elx, i amb ells, milers de seguidors blaugranes que, com és habitual als partits fora de casa, es desplacen per animar el seu equip. Abans d’entrar al camp, agents de la Policia Nacional confisquen estelades. Fins aquí, tot normal (tenint en compte com és la “democràcia a Espanya”).
En una d’aquestes confiscacions habituals, però, els va bullir la sang una mica més del compte. Potser l’estelada brillava massa, no ho sabrem mai. El cas és que van acabar apallissant brutalment un aficionat independentista del Barça, menor d’edat, humiliant-lo i colpejant-lo reiteradament fins que acabés cridant “Viva España” i cantés l’himne a capella. Això últim m’ho he inventat, però colaria perfectament.
Les imatges van donar la volta al món. Ningú donava crèdit. Tothom, menys l’Estat espanyol, és clar, va posar en dubte la qualitat democràtica d’Espanya. La mateixa Policia Nacional fins i tot es va veure obligada a “obrir una investigació” per esclarir els fets. Això és com dir que Hitler va “obrir una investigació” per esclarir les morts de l’Holocaust.
La mobilització que ho va canviar tot
Uns dies abans d’aquests fets, ja s’estava coent alguna cosa. En motiu de l’homenatge que la RFEF tenia previst pels jugadors del Barça campions del món amb la Selecció espanyola, un grup de joves va decidir que aquella no podia ser una celebració més. Si es pretenia convertir el Camp Nou en l’escenari d’un acte d’homenatge a la selecció espanyola, els aficionats catalans també tenien alguna cosa a dir.
La mobilització, convocada per l’ANC i la Plataforma per la Selecció Catalana, va anar agafant força fins al punt que l’acte va acabar generant una pressió que difícilment es podia ignorar. Finalment, Joan Laporta, el mateix que feia unes setmanes celebrava la victòria de la Selecció espanyola a Estats Units, es va veure obligat a cancel·lar l’homenatge per l’enorme presió popular. Evidentment, sel motiu de cancel·lació no va ser exclusivament gràcies a la protesta, però és innegable que la mobilització hi va tenir un paper important i va demostrar que aquella decisió no passaria desapercebuda.
I aquí és on la història fa un gir. El que havia de ser un homenatge a la Selecció espanyola al Camp Nou no es va acabar fent i, en canvi, els voltants de l’estadi es van convertir en l’escenari d’una reivindicació catalana. Al voltant de 500 persones es van concentrar per reclamar l’oficialitat de les seleccions catalanes i per condemnar l’agressió policial que havia patit dies abans un jove aficionat del Barça a Elx per portar una estelada.
El lema era clar i no necessitava gaires explicacions: “Una nació, una selecció” i “Aquesta no és la nostra” (referenint-se a la espanyola) Estelades, senyeres i càntics van omplir els voltants del Camp Nou mentre a dins es preparava un partit que, aquell dia, ja havia deixat de ser només un partit. La mobilització havia aconseguit posar sobre la taula una reivindicació que durant massa temps havia quedat en un segon pla.
Però el més important no va ser només el nombre de persones que hi van anar. El que va fer especial aquella concentració va ser demostrar que hi havia una generació de joves disposada a recuperar una reivindicació que molts donaven per adormida.
I potser aquesta és la veritable importància d’aquella mobilització. No sabem si va ser el factor decisiu perquè Laporta cancel·lés l’homenatge, però sí que sabem que va contribuir a fer evident que l’acte no es podia fer com si no passés res. I mentre alguns esperaven que el tema passés desapercebut, els carrers del Camp Nou enviaven un missatge força més difícil d’ignorar: Catalunya continua reclamant poder competir amb veu pròpia.
La hipocresia de la caverna mediàtica espanyola
Per sorpresa de ningú, alguns “mitjans” (bàsicament, els que s’editen fora de Catalunya) van aprofitar la concentració per sortir de la cova i tornar a utilitzar el seu clàssic “supremacismo catalán” per referir-se a qualsevol persona que discrepi una mica del seu pensament de “Una, grande y libre” i per comparar el teu avi, que va anar a la concentració, amb un membre del Ku Klux Klan o de les SS. Casualitats de la vida, el dia que van atonyinar l’aficionat del Barça per portar un símbol democràtic se’ls va espatllar el wifi a tots i no van poder dir res.
Un d’aquests mitjans, com no podia ser d’una altra manera, és El Chiringuito de Jugones. Exacte, aquell programa on “solo se habla de fútbol” i on “no se habla de política”. Doncs ves per on, també deu ser casualitat que només parlin de política quan escolten càntics contra la seva estimada pàtria. Però del “Puta Catalunya” de l’altre dia al Wanda Metropolitano, que per cert ja comença a ser un clàssic en alguns camps, no en van fer cap vídeo com l’obra d’art que podreu veure a continuació.
Seleccions catalanes, estructura d’Estat
Les grans mobilitzacions sempre neixen de la voluntat popular, no de despatxos ni institucions. La Plataforma per la Selecció Catalana neix d’aquesta voluntat popular, la voluntat d’un grup de joves que, com molts catalans i catalanes, volen veure el seu país competir amb veu pròpia. Un moviment transversal que vol aglutinar gent de totes les edats i de gran part de l’espectre polític, tant independentistes com no independentistes, que creuen que Catalunya, i, per extensió, els Països Catalans, mereixen tenir unes seleccions oficials pròpies. El que demanen no és cap anomalia; de fet, hi ha molts casos de nacions sense Estat (Escòcia, Gal·les, Illes Fèroe…) que, a diferència de Catalunya, sí que disposen d’una selecció pròpia. La pregunta és: per què ells sí i nosaltres no? La resposta és molt senzilla.
La Selecció espanyola és l’instrument d’espanyolització més important que té l’Estat a Catalunya, sobretot entre el jovent català. Ho saben perfectament i ho han explotat molt durant aquest últim Mundial. Sobretot des de l’equidistància del PSC, que aprofiten per projectar una falsa pacificació del conflicte polític entre Catalunya i l’Estat i dir alguna cosa com: “Ep, els catalans també estimem Espanya i la Selecció espanyola”. Per desgràcia, els funciona. Com s’explica, llavors, que els teus veïns, que tenen una estelada penjada al balcó i marques de porra encara de l’1 d’octubre, tinguin el seu fill, de 15 anys, cantant “yo soy español, español” després del gol de Ferran Torres, abraçat al regidor de Vox del seu poble? Com dirien alguns, és l’eina “de adoctrinamiento” perfecte.
Per què volem una selecció?
Unes seleccions pròpies no servirien només per veure Catalunya competir internacionalment, sinó que també podrien ser una eina de cohesió, d’integració i de sentiment de pertinença. L’esport té una capacitat que poques coses tenen, pot aglutinar gent molt diferent al voltant d’una mateixa samarreta, independentment d’on vingui o què voti. Una selecció catalana podria fer precisament això, donar un espai comú a una societat cada vegada més diversa i, alhora, projectar Catalunya al món. Al final, potser tenir seleccions pròpies és molt més que posar una bandera a una samarreta i esperar que comenci el partit.
Aquesta, però, no és una reivindicació que neixi ara. Durant anys ja havia existit una plataforma que treballava per l’oficialitat de les seleccions catalanes, però amb el temps va anar perdent força fins a acabar desapareixent pràcticament del mapa. Ara, uns anys després, una nova generació de patriotes ha decidit recuperar aquella reivindicació i tornar-la a posar sobre la taula. El moviment torna, doncs, allà on ho havia deixat.
L’agressió policial a Elx
Per entendre el que es va viure dijous passat, ens hem de remuntar fins al 23 d’agost. Primera jornada de la Lliga espanyola. El FC Barcelona visita el camp de l’Elx, i amb ells, milers de seguidors blaugranes que, com és habitual als partits fora de casa, es desplacen per animar el seu equip. Abans d’entrar al camp, agents de la Policia Nacional confisquen estelades. Fins aquí, tot normal (tenint en compte com és la “democràcia a Espanya”).
En una d’aquestes confiscacions habituals, però, els va bullir la sang una mica més del compte. Potser l’estelada brillava massa, no ho sabrem mai. El cas és que van acabar apallissant brutalment un aficionat independentista del Barça, menor d’edat, humiliant-lo i colpejant-lo reiteradament fins que acabés cridant “Viva España” i cantés l’himne a capella. Això últim m’ho he inventat, però colaria perfectament.
Les imatges van donar la volta al món. Ningú donava crèdit. Tothom, menys l’Estat espanyol, és clar, va posar en dubte la qualitat democràtica d’Espanya. La mateixa Policia Nacional fins i tot es va veure obligada a “obrir una investigació” per esclarir els fets. Això és com dir que Hitler va “obrir una investigació” per esclarir les morts de l’Holocaust.
La mobilització que ho va canviar tot
Uns dies abans d’aquests fets, ja s’estava coent alguna cosa. En motiu de l’homenatge que la RFEF tenia previst pels jugadors del Barça campions del món amb la Selecció espanyola, un grup de joves va decidir que aquella no podia ser una celebració més. Si es pretenia convertir el Camp Nou en l’escenari d’un acte d’homenatge a la selecció espanyola, els aficionats catalans també tenien alguna cosa a dir.
La mobilització, convocada per l’ANC i la Plataforma per la Selecció Catalana, va anar agafant força fins al punt que l’acte va acabar generant una pressió que difícilment es podia ignorar. Finalment, Joan Laporta, el mateix que feia unes setmanes celebrava la victòria de la Selecció espanyola a Estats Units, es va veure obligat a cancel·lar l’homenatge per l’enorme presió popular. Evidentment, sel motiu de cancel·lació no va ser exclusivament gràcies a la protesta, però és innegable que la mobilització hi va tenir un paper important i va demostrar que aquella decisió no passaria desapercebuda.
I aquí és on la història fa un gir. El que havia de ser un homenatge a la Selecció espanyola al Camp Nou no es va acabar fent i, en canvi, els voltants de l’estadi es van convertir en l’escenari d’una reivindicació catalana. Al voltant de 500 persones es van concentrar per reclamar l’oficialitat de les seleccions catalanes i per condemnar l’agressió policial que havia patit dies abans un jove aficionat del Barça a Elx per portar una estelada.
El lema era clar i no necessitava gaires explicacions: “Una nació, una selecció” i “Aquesta no és la nostra” (referenint-se a la espanyola) Estelades, senyeres i càntics van omplir els voltants del Camp Nou mentre a dins es preparava un partit que, aquell dia, ja havia deixat de ser només un partit. La mobilització havia aconseguit posar sobre la taula una reivindicació que durant massa temps havia quedat en un segon pla.
Però el més important no va ser només el nombre de persones que hi van anar. El que va fer especial aquella concentració va ser demostrar que hi havia una generació de joves disposada a recuperar una reivindicació que molts donaven per adormida.
I potser aquesta és la veritable importància d’aquella mobilització. No sabem si va ser el factor decisiu perquè Laporta cancel·lés l’homenatge, però sí que sabem que va contribuir a fer evident que l’acte no es podia fer com si no passés res. I mentre alguns esperaven que el tema passés desapercebut, els carrers del Camp Nou enviaven un missatge força més difícil d’ignorar: Catalunya continua reclamant poder competir amb veu pròpia.
La hipocresia de la caverna mediàtica espanyola
Per sorpresa de ningú, alguns “mitjans” (bàsicament, els que s’editen fora de Catalunya) van aprofitar la concentració per sortir de la cova i tornar a utilitzar el seu clàssic “supremacismo catalán” per referir-se a qualsevol persona que discrepi una mica del seu pensament de “Una, grande y libre” i per comparar el teu avi, que va anar a la concentració, amb un membre del Ku Klux Klan o de les SS. Casualitats de la vida, el dia que van atonyinar l’aficionat del Barça per portar un símbol democràtic se’ls va espatllar el wifi a tots i no van poder dir res.
Un d’aquests mitjans, com no podia ser d’una altra manera, és El Chiringuito de Jugones. Exacte, aquell programa on “solo se habla de fútbol” i on “no se habla de política”. Doncs ves per on, també deu ser casualitat que només parlin de política quan escolten càntics contra la seva estimada pàtria. Però del “Puta Catalunya” de l’altre dia al Wanda Metropolitano, que per cert ja comença a ser un clàssic en alguns camps, no en van fer cap vídeo com l’obra d’art que podreu veure a continuació.
Seleccions catalanes, estructura d’Estat
Les grans mobilitzacions sempre neixen de la voluntat popular, no de despatxos ni institucions. La Plataforma per la Selecció Catalana neix d’aquesta voluntat popular, la voluntat d’un grup de joves que, com molts catalans i catalanes, volen veure el seu país competir amb veu pròpia. Un moviment transversal que vol aglutinar gent de totes les edats i de gran part de l’espectre polític, tant independentistes com no independentistes, que creuen que Catalunya, i, per extensió, els Països Catalans, mereixen tenir unes seleccions oficials pròpies. El que demanen no és cap anomalia; de fet, hi ha molts casos de nacions sense Estat (Escòcia, Gal·les, Illes Fèroe…) que, a diferència de Catalunya, sí que disposen d’una selecció pròpia. La pregunta és: per què ells sí i nosaltres no? La resposta és molt senzilla.
La Selecció espanyola és l’instrument d’espanyolització més important que té l’Estat a Catalunya, sobretot entre el jovent català. Ho saben perfectament i ho han explotat molt durant aquest últim Mundial. Sobretot des de l’equidistància del PSC, que aprofiten per projectar una falsa pacificació del conflicte polític entre Catalunya i l’Estat i dir alguna cosa com: “Ep, els catalans també estimem Espanya i la Selecció espanyola”. Per desgràcia, els funciona. Com s’explica, llavors, que els teus veïns, que tenen una estelada penjada al balcó i marques de porra encara de l’1 d’octubre, tinguin el seu fill, de 15 anys, cantant “yo soy español, español” després del gol de Ferran Torres, abraçat al regidor de Vox del seu poble? Com dirien alguns, és l’eina “de adoctrinamiento” perfecte.
Per què volem una selecció?
Unes seleccions pròpies no servirien només per veure Catalunya competir internacionalment, sinó que també podrien ser una eina de cohesió, d’integració i de sentiment de pertinença. L’esport té una capacitat que poques coses tenen, pot aglutinar gent molt diferent al voltant d’una mateixa samarreta, independentment d’on vingui o què voti. Una selecció catalana podria fer precisament això, donar un espai comú a una societat cada vegada més diversa i, alhora, projectar Catalunya al món. Al final, potser tenir seleccions pròpies és molt més que posar una bandera a una samarreta i esperar que comenci el partit.
Aquesta, però, no és una reivindicació que neixi ara. Durant anys ja havia existit una plataforma que treballava per l’oficialitat de les seleccions catalanes, però amb el temps va anar perdent força fins a acabar desapareixent pràcticament del mapa. Ara, uns anys després, una nova generació de patriotes ha decidit recuperar aquella reivindicació i tornar-la a posar sobre la taula. El moviment torna, doncs, allà on ho havia deixat.
Torna a Campanyes
Comparteix